1a. avaluació II festival de la Carbonera
Feta per en David mentres beviem pomada davant l’Ateneu (1 de maig)

Super resum del que va dir transcrita per la poca memoria d'en Pep
(si de cas que ell mateix ho amplii):
-- la programació era una copia del primer festival només canviant noms
-- Cap aportació original i innovadora.
-- Poc aprofitament dels recursos pressupostaris (pels mateixos diners podriem haver fet un festival de més alt nivell)
-- Desfase d’horaris i llocs (en algun moment hi havia 5 tallers alhora)
-- Poca presencia mediàtica
-- Moltes possibilitats, oportunitats i idees per la propera edició

4a. avaluació II festival de la Carbonera
feta per en Pep (3 de maig a 2/4 de 5 de la matinada)

“La felicitat no és cap destí on cal arribar
sino una manera de viatjar.”

El festival va neixer a partir d’un petit somni: acollir d’alguna manera uns balladors del nord enllà muntant un petita i familiar trobada de musica i dansa. I per això es van ajuntar joves de vint i alguns anys amb joves de quaranta i més anys perquè com diu Paulo Freire “los criterios de evaluación de la edat, de la juventud o de la vejez no pueden ser los del calendario. Nadie es viejo porque nació hace mucho tiempo o joven porquè nació hace poco. Somos viejos o jovenes mucho mas en funcion de como entendemos el mundo, de la vivacidad, de la esperanza con la que estamos siempre dispuestos a comezar todo de nuevo. Somos jovenes en la medida de que luchando vamos superando nuestros prejuicios. El mejor tiempo para el joven de 22 o de 70 años es el tiempo que se vive. Se trata de transformar las dificultades en posibilidades”.
Doncs, transformant les dificultats en possibilitats vam crear el festival. Poc a poc, divendres a divendres. Cadascu aportant segons les seves possibilitats i els seus coneixements.
Per què tothom es importrant i no hi ha ningu imprescindible. I no tenim receptes. Hi ha qui aporta coneixements, hi ha qui aporta treball, hi ha qui aporta afecta, hi ha qui aporta organització, hi ha qui aporta solidaritat i companyonia, hi ha qui aporta cordialitat, hi ha qui no pot venir i et truca i et dona ànims, hi ha qui no fot res però mira, hi ha qui t’ho dóna tot. Junts. Plegats.

I com diu el vell eslogan anarquista:
“Exigir a cadascu el que sap fer i donar-li el que necessita”

Llegim a Miquel Martí i Pol a Solstici:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres

N’estic fart de les grans coses i dels plans grandiosos, de les grans institucions i dels exits enormes. M’inclino més per les forces humanes, minúscules i invisibles, que juntes seran com un capilar d’aigua en una esquerda, amb el temps suficient fera caure el més sòlids monumntes de l’orgull.
M’interessa més el camí. M’interessa més el procès de construcció de la carbonera que el carbó. Els esforços de cadascú. El dia a dia. Que el carbó sigui finalment bo o dolent es indiferent (igualment no el venem...). Però es que resulta que si em fet una bona carbonera en surtira un bon carbó...

D’acord: és important que el festival surti bé, d’acrod: s’ha de programar, equipar, organitzar, definir correctament

El que en Carles en diu Quadre d’anàlisi (punts forts, punts febles, oportunitats, amenaces) a Nicaragua en diuen Analisis FODA (Fortalezas, Oportunidades, Devilidades y Amenazas).

Fortalezas:
Les complicitats d’uns bojos que somniem i que es posen a treballar i a gaudir plegats.
Oportunidades:
Millorar el compromís amb la realitat i analitzar les exaustives avaluacions David-Carles per millorar el resultat final donantli la importancia que creiem que ha de tenir.
Devilidades:
Hi ha qui pot donar molt, hi ha qui pot donar menys. no per això és millor un que l’altre: els boscos serien massa silenciosos si només cantessin els ocells que ho fan bé. Cadascú ha de poder decidiir com, quan i perque s’implica. Criticar el que un company ha fet o ha deixat de fer es signe d’immaduresa.
Amenazas:
Pensar que una bona programació, uns bons musics, molts diners i molta tecnologia ho resoldrà tot. Per això ja hi ha promotors privats que ho fan de puta mare.

EPILEG
“Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las tierras de Alí Babá. Pero quiza desencadenen la alegria de hacer y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable” (Eduardo Galeano)

Una abraçada tendra i fraterna.

Pep

5a. avaluació II festival de la Carbonera
Feta per en David . Resposta a l’avaluació d’en Pep ( o 5a avaluació, com voldreu).

1 El món és tot el que s’escau.
1.1 El món és la totalitat dels fets, no de les coses.
1.11 El món està determinat pels fets i perquè aquests són tots els fets.
1.12 Perquè la totalitat dels fets determina el que s’escau i també tot el que no s’escau.
1.13 Els fets en l’espai lògic són el món.
1.2 El món es desfà en fets.
1.21 Quelcom es pot escaure o no, i tota la resta romandre igual.
(Ludwig Wittgenstein. Tractatus Logico-Philosophicus)


Jo dormo, però el meu cor està despert: és la veu del meu estimat!
(Chir Hachirim/el Càntic dels Càntics,5-2)

I Abram sortí(...)
(Torah: Berechite/Gènesi,12-4)


Bo, no estic del tot d’acord amb l’avaluació d’en Pep.

Quan Abram/Abraham sortí de la terra civilitzada de Sumèria per deambular sense pretext cap al país de Canaan va trencar el cercle i el cicle i la humanitat va començar a tenir una Història i els individus un paper, perquè hi va haver una tribu de nòmades que varen rebre una inspiració gens lògica ni pràctica ni ben vista ni raonable, però que els va unir generació rera generació…fins a avui mateix. I el camí és una excusa i la manera de viatjar un assaig. La felicitat és la inspiració que ens crea una nova Història que ens captiva fins al moll de l’os i ens hi implica i ens fa individus lliures perquè ens sentim realitzats amb el que fem (i així creem el món amb els nostres fets i amb els nostres pensaments i deixem de ser coses i les coses deixen de ser el món). Sense això no tenim Història, només el parany d’un grapat de déus amb minúscula que s’atemoreixen a cada acció de la nostra llibertat, que per a ells és una plaga. D’altra banda, Pep, és l’única manera de transformar el món i això és el ja vam fer quan vam crear el 1r Festival de la Carbonera i aquí és on hem de tornar.

…fes que el meu poble (…) surti d’Egipte.
(Torah: Chemot/Èxode,3-11)

Penso que l’important, perquè ens creiem el que fem, és ser capaços de reinventar la nostra Història a cada pas i que el carbó de cada any ens surti a recer d’un horitzó nou o si més no jove i altiu. Però l’horitzó que ha de veure néixer el nostre carbó és l’objectiu que ens farà esperar la carbonera i és aquest carbó, no per ell sinó pel món que haurà de veure al seu voltant i que li donarà un sentit, el que ens farà sortir a nosaltres i ens donarà un alè per tot el que fem, pel temps que invertim (en…en realitat en nosaltres mateixos que ens anem construint), pel treball i perquè sense voler o sense adonar-nos anem imprimint una direcció a les nostres biografies i a les nostres il&Mac215;lusions. La carbonera ja l’hem vista un cop i dos…i un reguitzer. Però sola no és res: ha de ser fresca com un bes…

Da mi basia mille, deinde centum,
Dein mille altera, dein secunda centum,
Dein usque altera mille, deine centum.
Dein cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa ne sciamus,

(Catul. Poemes: Viuamus mea Lesbia atque amemus…)

[Fes-me mil petons i cent més després,/després mil més, després els cent segons,/després fins a mil més i després cent./Després, quan molts milers ens n’haurem fet,/els embolcallarem per no saber-los,]


I nosaltres descobrir-nos amants inexperts a cada abraçada; com el trobador…

Ai las! Tan cuidava saber
d’amor, e tan petit en sai!
car eu d’amar no&Mac215;m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
tout m’a mo cor, e tot lo mon;
e se mezeis’e tot lo mon;
e can se&Mac215;m tolc, no&Mac215;m laisset re
mas dezirer e cor volon.

(Bernart de Ventadorn. Can vei la lauzeta mover-70,43)

[Ai las, que poc que sé d’amar,/tant que me’n creia sabedor!/Perquè d’amar no em puc estar/la qui no sap raó d’amor./Roba el meu cor, que és furt malvat,/i el cor del món i el seu, tots dos,/ i fuig, deixant-me, en soledat,/desigs ardents, cor anhelós.]

I a cada nova Història que inventem, un clam que ens cridi cap a ella…


(Safo.Epitalamis)

[És que desitjo encara d’ésser verge?]


I que, com Kithou, ens embriagui amb la seva frescor…

Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s’omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S’inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d’una nit d’estiu

M’invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encisadora

estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s’entristia
m’acomiadava fins a l’endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
(Pau Riba.Dioptria:Kithou)


Per això no estic d’acord amb dir que el que jo plantejava l’u de maig a les set de la tarda, tot bevent pomada, tingués com a interès únicament dins el caire de millorar el compromís amb la realitat i analitzar les exhaustives i magnifiques avaluacions David-Carles per millorar el resultat final donant-li la importància que creiem que ha de tenir, com deies. Penso que sense la idea de sentir-se amants generosos no podem i ni tan sols hem de treure les forces per bellugar ni un dit. I a més és molt poc probable que ho fem, perquè de feina tots en tenim molta, massa, tanta que fa basarda, i les nostres actuacions a l’Ateneu no han de ser una teràpia passiva, un fer per fer, sinó una realització de debò, una Història que a cadascú li permeti, com deia en el text del díptic d’enguany, aportar-hi el millor de la seva sensibilitat. En realitat era una manera de reafirmar el que tu dius en la teva valoració: que cal apreciar la singularitat de cadascú, la particularitat de la seva aportació. I tant! Però des de la individualitat i la llibertat que ens dóna l’amor cap a una Idea i que ens fa sentir importants, no només peces d’un engranatge i per a això cal que cadascú sàpiga què carai fa i que se senti ple i únic fent el que fa.

e si fallesc, vera amor fallirà.
Mellor de tots[los amadors] hauré nom, s i&Mac215;m conferme.

(Ausias March. XXXIII. Sens lo desig…)

[i, si defalleixo, defallirà l’amor autèntic./Si m’hi refermo, seré anomenat el millor de tots -els amants-.]

I se senti de cop i volta amant i creador.

Poet is Priest
[Allen Ginsberg. Kaddish i altres poemes: Death to van Gogh’s ear!)

[El Poeta és Sacerdot]

I tots plegats un poble de Sacerdots i de Poetes que ens meravellem junts del que parim.

Finalment aquí hi ha la diferència entre gestionar o fer funcionar o…i crear o pensar. Una distinció que ens caldrà tenir claríssima a partir d’ara. Pensar és pensar de nou, sense tenir ja les respostes per a les preguntes, sense camins, sense programes ni dogmes, ni mandra, ni ideologies avant la lettre, ni massa coses preconcebudes. Pensar és recerca. Pensar de debò només es pot fer ‘a pit descobert’, davant un full en blanc o un dia en blanc; un diumenge a primera hora, per exemple, quan hi ha tota la llum del sol i de la nit per omplir, com el full en blanc. Com el desert. És sortir. Viatjar de debò.

M’agrada imaginar que aquest és el nostre paper aquí, en tot el que tots tenim ara mateix entre mans i ens fa debatre: realment aquests quatre dies ens han tornat a propulsar cap a endavant amb la recerca. I el que és meravellós és que tot el que he intentat esbossar fins aquí és també el que ens pot fer gaudir de les màximes dignitats que pot tenir l’espècie humana i que ens acaben de desfilar l’una darrera l’altra:

pensar i estimar.
[Gerard Vassalls. La ciència no pensa]

El que hem de fer de bon de veres.

I ja està; així de senzill.

Un petó a cadascuna de les vostres galtes.


David